Ei-xi-me-nis!!!

M'ha agradat molt el muntatge Eiximenis, el viatger de les mil paraules, de la companyia La dependent sobre Francesc Eiximenis a la Sala l'Horta que hem vist amb els alumnes de 3r i 4t d'ESO.
I m'ha agradat perquè ha estat pur teatre: paraula, gest i la màgia de ficcionar una realitat molt llunyana i acostar-nos-la-hi i, així, fer-nos-la entendre.
Una realitat tan llunyana com la del món d'Eiximenis (Ei-xi-me-nis!), que, ja ho sabíem, fou un frare franciscà (no com el pare Vicent, que fou dominic).
M'ha agradat la idea d'uns atabalats frares mendicants del segle XXI que, davant l'ensurt de veure anul·lada la conferència d'un erudit (a qui -ens ho han demanat els actors des de l'escenari!- ja suplirem els mestres i el Google i la Viquipèdia, i...) al voltant de la vida i obra de Francesc Eiximenis (Ei-xi-me-nis!), improvisen la posada en escena de l'obra del frare homenatjat, Contes i faules, de manera que assistim, també, a un repàs de la tipologia bàsica (de personatges, espais i adoctrinaments) dels exempla medievals, que també coneixíem de l'aula.
Així, hem vist els liberals i menestrals dels diferents gremis de la ciutat: advocats, llauradors, pescaters, metges, sabaters i aquells anacrònics funcionaris que havien de donar llicència al nostre frare franciscà per a fer arribar als jurats de la ciutat el Regiment de la cosa pública; hem tornat a veure com són caracteritzades les dones per l'home medieval (talment com ara ho fan moltes sèries de televisió, n'hem parlat, no?) i, fins i tot, és probable que alguns de nosaltres hàgem recordat els acabats de llegir Contes de Canterbury, i la burla que aquests contenien del comportament i les maneres de ser de personatges que encarnaven tot un col·lectiu (estudiants, monjos, cuiners...), tot un gremi.
I, sobretot, m'ha agradat el contrast entre Francesc Eiximenis (Ei-xi-me-nis!) i Vicent Ferrer, el franciscà i el dominic, el teòleg discret i el predicador de masses, l'escriptor gairebé oblidat per la posteritat no especialitzada i l'omnipresent showman religiós, venerat fins als nostres dies per la posteritat popular, i no.
I amb tant d'humor basat en la paraula, en el joc lingüístic, en la ironia històrica hagiogràfica:

-Ah! telefonada de l'Abat!
-Alabat sia Déu!

Sant Vicent, dit en alt (Timete Deum), passa avant, passa arrere, al ritme de les reverències del funcionari:
-Passe, pare; passe, pare...

El mateix funcionari que, de seguida, es penedeix d'haver-se oferit al dominic per resoldre-li uns problemetes amb l'aigua, perquè:
-Ja se sap, pare, vós amb una roca i una canya i... vinga el xooorro!

M'ha agradat molt perquè, juntament amb d'altres activitats organitzades per l'AVL per conmemorar el 600 aniversari de la mort de Francesc Eiximenis, promou i reivindica la figura d'aquest autor català que va estimar pregonament la ciutat i el regne de València, autor que, als consellers de la dita ciutat, va adreçar l'obra que contenia reflexions i consells per a ben conduir el govern del Cap i Casal, el ja esmentat, Regiment de la cosa pública, el qual conté una apassionada lloa de València, imitada durant segles, fins i tot i sense ni sospitar-ho, per innumerables comissions falleres i d'altra mena d'actes festius i mai, mai, superada.
Francesc Eiximenis és un dels grans autors de la nostra alta literatura, una de les grans figures de la l'alta cultura dels valencians, que mereix lectura, estudi, estima i reconeixement.
Francesc Eiximenis, als nostres dies, dóna nom a un petit carrer al bell cor del barri valencià del Cabanyal, on els hereus d'aquells històrics jurats no hi han respectat ni el nom d'aquell teòleg que tant i tant va escriure amb un, cristià sentiment -això sí- de servei públic, si em permeteu ara, a mi, l'anacronisme; i de millora de la societat on vivia.

Mostra Francesc Eiximenis en un mapa més gran